Saber l’origen d’allò que estem menjant, com s’ha cultivat i en quina època de l’any, és una tendència a l’alça entre aquell consumidor exigent i conscienciat que ha fet seva la dita “som el que mengem”. L’evidència que menjar productes de temporada no només repercuteix en la nostra salut sinó que afavoreix la sostenibilitat i preserva l’entorn rural del país ha fet que cada vegada més la població vulgui saber què menja i aposti per consumir producte fresc i de proximitat. Però encara hi ha molta feina per fer.

Si històricament som una societat que sempre hem consumit productes de proximitat i som un país productor de llegums, tomàquets i maduixes, per què estem consumint llegums, tomàquets i maduixes d’altres països?. Ramon Sentmartí (director gerent de Prodeca) ho atribueix, en part, al consumidor que es mou per criteris de preu. “Si aquell que produeix a mil quilòmetres ho fa amb unes condicions més econòmiques i el consumidor es regeix només pel factor preu, pot passar que ens arribin d’altres llocs del món productes que tradicionalment fèiem aquí”. Però no sempre es tracta d’una qüestió de mirar-se la butxaca.

 

Marc Riera (director executiu de la Fundació del Món Rural) explica que “Catalunya no és autosuficient i necessitem importar matèries primeres, no tant per falta de varietat sinó de volum. És el cas dels cereals, que són necessaris per alimentar el bestiar i que els nostres camps no poden produir en suficient quantitat “, apunta. Altres vegades és per què directament no produïm un determinat producte, com és el cas del cacau o el cafè. En qualsevol cas “necessitem importar molt per poder exportar molt”, afirma Riera, i demana que “quan parlem de sobirania alimentària no ho fem entenent que som autosuficients sinó que l’hem de interpretar com el dret a poder decidir quin model agroalimentari volem”.

Som una societat que s’ha acostumat a menjar de tot durant tot l’any però cal tornar a prioritzar el producte de temporada a les nostres menjars. Com a consumidors hauríem de valorar el fet que aquests productes que ens arriben des de l’altra punta de món han estat recol·lectats en un moment en que no els tocava, han estat emmagatzemats i conservats perquè ens arribin en un cert bon estat i el més important de tot però que gairebé sempre passem per alt: són aliments que potser han fet un trajecte de cinc mil quilòmetres amb el dany mediambiental que comporta.

 

Per als experts, cal conscienciar la gent de cuidar el què mengem és tenir cura del país. Voler i posar en valor allò que ha estat criat i conreat al costat de casa i acceptar que potser és una mica més car que altres productes elaborats industrialment, és indispensable si volem portar una dieta saludable. “Gastar-nos diners en el menjar ha de ser una prioritat i hem d’explicar als fills que en menjar bé ens va la salut”, afirma Núria Coll (directora de la revista Ets el que menges) “el problema és que el menjar dolenta és massa barata” i demana que, si les necessitats essencials estan cobertes “les famílies prioritzin que el menjar sigui més important que els viatges o el cotxe”. En aquest sentit per Ada Parellada cal que “comencem a combatre el prestigi de l’abundància i que la gent entengui que el més car és el menjar que llencem a les escombraries”.

Contràriament al que pugui semblar, apostar per una dieta saludable és més una qüestió cultural que no econòmica. “No és als barris més rics, ni en els pobles més rics, ni a les famílies més riques on hi ha més consciència de menjar sa”, explica Núria Coll, i reclama que es deixi de relacionar la manca d’informació amb els estrats més baixos de la societat. L’accés a la informació clara i veraç és imprescindible.

 

Notícia de La Vanguardia. Enllaç de l’article sencer: https://bit.ly/2Pb19SZ